Conta la llegenda Bateana, que la llegenda de sant Jordi esdevingué a la plaça de l'esglesia de batea, altrament conegut com plaset de missa.
En aquella época gobernava batea el rei més rei que han conegut tots els bateans, cal dir, que no n'hi havia cap altre.
Eren anys de joia, i com no, el rei tenia per filla una noia, que era la princesa més princesa
de totes les princeses, potser també per que no n'hi havia d'altra.
Però, tanta felicitat no podia durar, com alguns sabis bateans sempre han apuntat, tot te un fi o dit d'una altra manera
tot dure lo que dure.
I va ser així, va durar fins que el drac més drac de tots els dracs va decidir establir-se a la bonica vila, qui sap si atret pel bon vi, pels bons àpats o per una jubilació anticipada del dragon's banc.
El fet és que va triar batea per a passar-hi una temporada, però el drac no es dedicava tant sols a la vida contemplativa que aquestes contrades nostres podien oferir-li, sinó que es dedicava a menjar dels ramats i dels hortets dels vilatans, i com a bon amic d'allò que li és alié, no demanava permís.
El problema sorgí quan els ramats i hortets dels vilatans van començar a ser escassos, i es van veure obligats oferir-li al drac nois i noies del mateix poble per a les seves menges.
Com això de la democràcia, tot i que ja estava inventat de feia uns anys, aquí no havia arribat encara , el métode que al principi es pretenia utilitzar era el voluntariat, activitat aquesta amb molt d'èxit a l'actualitat, però en aquella época no va funcionar com s'esperava. Per tant es van veure obligats a inventar un nou mètode, el del sorteig obligatori, mètode de posterior i indiscutible solvència contrastada per molts exèrcits arreu del mon.
Els sortejos es duien a terme al plaset de missa, i l'afortunat? havia d'anar al jornou a oferir-se com a menja al drac.
Un bon dia de primavera, es va fer el sorteig, i l'afortunada va ser la filla del rei. I ni curta ni mandrosa va emprendre el camí cap al jornou amb la intenció d'oferir-se al drac.
La seva sorpresa va ser majúscula quan, al tombar la cantonada, trobà el drac tossint d'una manera que no havia sentit mai, i li digué, drac draquet, què hi fas aquí tossint i tant tapadet. El drac li respongué amb veu ronca, princesa princeseta, m'he costipat, que no ho veus, i m'estàs tocant l'arqueta.
Mentre aquestes paraules deia, va apareixer sant Jordi a sobre d'una euga blanca i bruna, i, d'un cop de cap, el drac costipat fou matat.
Tota la vila, veient l'efectivitat del tractament del Sant, exclamà: "SANT JORDI GLORIÓS, QUE MOS CURO LA TOS"

Etiquetas: Sant Jordi